Ahir 2057

Impulsos, només una resposta. Estímuls musicals i tres anys de silenci. Ara només tinc ganes de dormir; no sé qui són i no entenc perquè encara sóc viu. Tinc la impressió que llegeixen el que penso. De mi i d’ells. Tinc por, no entenc aquesta tortura. I és clar que capten respostes, semblen contents, la música és la única cosa que em queda i mai havia sentit res d’igual. I aquella aura, ja torna. La d’ulls clars, Atenea? Deesa, o tan sols dona, o ni això? Silenci, silenci… No!

— Dors…

La claror em crema els ulls i la pell. L’aigua em desvetlla. Aquests sorolls rítmics i l’eco de la veu. Arrenco a córrer. Ningú ha trepitjat la sorra, on sóc?

—Aquí, corre, corre!

Corro i em trobo molt cansat després de les primeres passes. Puc aguantar el pes, no m’aturo. Miro enrere un moment, la meva respiració esvalotada no amaga la música. Milers de veus canten com una de sola, pronuncien paraules incomprensibles i obtenen sons inefables. Corro.

~ Desembre 2006